Jardineria del Barroc

La jardineria del Barroc es va desenvolupar a Europa des del segle XVII fins a mitjan segle xviii. Durant aquest període la jardineria va estar molt vinculada a l'arquitectura i l'urbanisme, amb dissenys racionals on va cobrar preferència el gust per la forma geomètrica. El seu prototip va ser el jardí francès (també anomenat clàssic o formal), caracteritzat per majors zones de gespa i un nou detall ornamental, el parterre, com en els Jardins de Versalles, dissenyats per André Le Nôtre.^[1] El gust barroc per la teatralitat i l'artificiositat va comportar la construcció de diversos elements accessoris al jardí, com illes i grutes artificials, teatres a l'aire lliure, ménageries d'animals exòtics, pèrgoles, arcs triomfals, etc. Va sorgir la orangerie, una construcció de grans finestrals destinada a protegir a l'hivern tarongers i altres plantes d'origen meridional.^[2] El model de Versalles va ser copiat per les grans corts monàrquiques europees, amb exponents com els jardins de Schönbrunn (Viena), La Granja (Segòvia), Het Lloo (Apeldoorn), Drottningholm (Estocolm) i Peterhof (Sant Petersburg).^[3]

En aquesta època van sorgir dues tendències oposades a l'hora de concebre jardins: una més racional, més centrada en la intervenció de l'home en la naturalesa, el paradigma de la qual va ser el «jardí francès» (o «jardí tectònic»), que va ser el que més va estar de moda en aquest període i que es considera l'arquetip del jardí barroc; i una altra que atorgava més llibertat a la naturalesa salvatge, amb petites intervencions per accentuar l'aire bucòlic del paisatge, el principal exponent del qual va ser el «jardí anglès» (o «jardí de paisatge»), que va tenir el seu màxim desenvolupament durant el romanticisme, entre els segles XVIII i xix.^[4]

El jardí francès es va articular en funció de diversos factors: l'aprofitament del terreny i els recursos hidràulics, la configuració d'una perspectiva visual oberta cap a l'horitzó i la submissió de la vegetació en raó de l'escala i la geometria, amb tanques tallades en forma de topiaria i parterres dissenyats conforme a patrons, dels quals el més arquetípic resultaria ser el «parterre brodat» (broderie). El jardí s'estructura en general al voltant d'un castell o palau, i a més de les zones vegetals es dona molta importància al sistema de camins i avingudes (allées) que ho embolica, així com als canals, estanys i fonts que, al costat de la decoració escultòrica, són el principal detall ornamental del jardí.^[5][6] El complement de tot això és el bosquet, un tipus de bosc de jardí que se sol podar i condicionar per albergar espais de reunió o pavellons d'esbarjo, i que pot ser irregular o configurat en quincunx, un patró bàsic de cinc arbres disposats com en el dibuix del número cinc dels daus, i que, repetit successivament, genera unes arbredes alineades perceptibles en angle recte o diagonal.^{[nota 1][7]}

Error de citació: Existeixen etiquetes <ref> pel grup «nota» però no s'ha trobat l'etiqueta <references group="nota"/> corresponent.